Preciosa apologia al sofriment. Un drama en tota regla on superherois lluiten dies sencers per cada segon de felicitat.
La sempre preciosa Marion Cotillard aconsegueix fer creibles un llistat de sentiments complicats amb cada petit gest. Marie, el personatge que representa, comença sense ànima, continua perdent les cames, i acaba recuperant-ho tot. És una història de superació sense arribar a furgar massa en llocs comuns. Sí, una dona perd les cames i ho passa malament. Però segueix viva i segueix vivint. Punt.
Ali, en canvi, recorre un camí més curt. Comença la pel·lícula arrossegant el seu fill desconegut de cinc anys amb ell, sense diners i sense res en general, a viure amb ell a ca la seva germana. Si tenim en compte que decideix fer-se càrrec del nen per evitar que la mare l’empri per passar droga, podem atorgar-li una mica de bondat; i té bondat. Aquesta és la gràcia del personatge. És tan simple com pareix, no amaga res, és transparent com la capa de gel que romp a cops de puny.
MillorSolaQueMalAcompanyada 