Quan algú està familiaritzat amb el món del cinema i el thriller o el terror es compten entre els seus gèneres favorits, el visionat de noves pel·lícules d’aquest àmbit sovint es converteix en una decepció. La imprevisibilitat hauria de ser sempre un dels leitmotivs d’aquest tipus d’històries, i qualsevol spoiler estaria vetat i sotmès a càstig de pena de mort per enverinament. La realitat ens diu que l’expert espectador s’asseu davant la pantalla i als 10-20 minuts sap:
- Qui és l’assassí
- Qui morirà
- Quines seran les escenes tenses i a quin moment exacte estaran col·locades
Per sort, una boquejada d’aire fresc inunda la sala amb ‘The invitation’. La tensió s’instal·la amb la primera escena: protagonista interessant, ambient interessant, premissa interessant i… primer ensurt. L’angoixa ja no ens abandonarà fins al final, provocada per la sensació constant que hi ha alguna cosa que no estam captant.
Què passa? Passa realment alguna cosa? Hi ha alguna cosa que no funciona, que no quadra, però passa a la pantalla o només dins el meu cap?
No m’agradaria arriscar la vostra experiència i privar-vos d’una de les característiques més seductores de la pel·lícula (l’imprevisible argument), així que només afegiré unes quantes pinzellades més. Interpretacions brillants, gens sobreactuades, un clima espès com la boira i un argument senzill apuntalat per totes les trampes lícites a l’abast del setè art expliquen els motius de l’atorgament al premi “Millor pel·lícula” de Sitges 2015. Maria F. Mugica ho explica perfectament:
Construye un clima enrarecido y ominoso como pocas películas actuales lo hacen. (…) Es imposible ver ‘The Invitation’ sin dudar de todo, sentir algo de miedo y disfrutar de no tener idea de lo que puede pasar al final.
I, per cert, no tancaré sense apuntar que l’excel·lència és resultat de la direcció femenina de Karyn Kusama. (Si tot va bé, en uns anys no em sentiré obligada a mencionar l’aparell reproductor de guionistes, direcció, …)
MillorSolaQueMalAcompanyada 