“Encallat en l’amor” seria la traducció lògica i correcta d’aquest títol, que va acabar per ser traduït com “Un hivern a la platja” en la nostra llengua. Deduesc que la sonoritat no va agradar, i que amb el títol traduït correctament el preespectador es faria un idea errònia d’allò que anava a veure, com si es tractés més d’una comèdia romàntica prefabricada. I no és el cas.
Sí, té punts de comèdia. I sí, xerra d’estimar. I sí, agradarà a un públic molt ampli. Però en cap cas és un producte quotidià fabricat i embotellat en sèrie.
Potser per això és arriscat resumir-la; es perden els diàlegs, les interpretacions i la banda sonora, i queda simple i buida. La història es desenvolupa durant un any, entre el sopar d’Acció de Gràcies amb què s’inicia i el sopar d’Acció de Gràcies amb què s’acaba (no ens enganem, és una peli yanki). La mateixa cançó obri i tanca la pel·lícula, la qual cosa la fa més rodona, accentuant la sensació de vertigen quan comprenem la importància d’allò que pot arribar a passar en un petit i concret espai de temps. I fent un resum esquàlid diríem que narra l’evolució de tres parelles, la veu principal de les quals són un pare (Greg Kinnear), la seva filla (Lily Collins) i el seu fill (Logan Lerman).
Que es tracti d’una família d’escriptors justifica les peculiaritats dels diàlegs, l’enginy i la intel·ligència dels personatges. Fa que siguin excepcionals i que comprenguin el món d’una forma ordinària i especial a la vegada. Masteguen i digereixen la realitat profundament, viuen pensant en el què viuen, són extraordinaris, i tot i així acaben sofrint problemes ordinaris. Són personatges conjuntament còmplices i víctimes de la seva intel·ligència.
Crec que una de ses coses que més va agradar-me va ser no estar segura de poder predir el final. És d’agrair tractant-se d’una història que xerra de persones, sense ciència-ficció, acció o efectes especials. Això significa que la construcció dels personatges, que són qui transporta tota la trama, és bona o molt bona. Són previsibles, en el sentit en què no fan grans canvis a la seva matèria primera, però sorprenents perquè tenen la capacitat de decidir i evolucionar, la qual cosa els converteix en humans. I no hi ha moltes apostes per personatges cinematogràfics humans darrerament.
Finalment, la música. No tenc molta idea de música, i molt manco idea de fer crítica de música… Però va tant de la mà de la pel·lícula que seria un insult no parlar-ne. I com que jo no en sé parlar però tampoc vull insultar a ningú, aquí vos deix un enllaç de la BSO completa que ha fet una tal Nadia Bax a Youtube:
https://www.youtube.com/watch?v=hPD-a1FjUtU&index=1&list=PLirCW_RQtibB1lcjfSTxmdNXbScsE2cAX
MillorSolaQueMalAcompanyada 