Era necessària una revisió del gènere, però era poc probable que sortís tan bé. La darrera dècada de sèries policíaques, assassinats, forenses i investigacions en general han deixat una llarga llista d’episodis prefabricats amb personatges més o menys carismàtics i sempre previsibles. El poc risc de Bones, el Mentalista, Castle, CSI i uns llargs punts suspensius s’ha vist compensat amb bones audiències, la qual cosa no ha fet més que incrementar i multiplicar any rere any aquest format avorrit i pla.
Ara algú ha dit basta… i en quin moment. Matthew McConaughey (Rust Cohle en la sèrie) impecable i en estat de gràcia després de guanyar l’Òscar és el company introvertit de Woody Harrelson (Martin Hart), fart de la vida familiar i monòtona on s’ha deixat endur.
El punt més fort de True Detective és l’opacitat del conjunt, que serveix d’inflexió quant a altres ficcions del mateix gènere. Res no se li serveix mastegat i pràcticament digerit a l’espectador, sinó tot el contrari. En un primer nivell, la investigació del crim se segueix durant tota la temporada, la qual cosa impossibilita el visionat de capítols desordenats que tant agraden a alguns guionistes. S’exigeix fidelitat, memòria, fins i tot (quina bogeria) imaginació. Ni pensar en un “aquí te pillo, aquí te mato”.
En un segon nivell, els personatges. Aquesta és una sèrie de personatges. No només els principals, que sí, sinó també els secundaris, fins i tot els de pas, què només apareixen uns minuts. Basta ja de mitges tintes, de gent avorrida sense opinió i amb defectes tan polits que els cantons arrodonits de les seves personalitats són aptes per a tots els públics. Aquí van més enllà, i mitjançant alguna estranya fórmula, exprimir al màxim la consciència de guió, de les trampes de la ficció, fa què tot l’elenc sigui més real i més creïble. (I deixau-me que admeti aquí sa debilitat inevitable que sent per Cohle, que a diferència d’altres genis televisius que només són tolerables a través d’una pantalla, crec que seguiria causant-me admiració a una hipotètica vida real.)
Finalment, el muntatge. Es juga amb tres elements que van moguent-se com si els manegés un triler molt hàbil: l’esfera personal, que a poc a poc coneixem o com a mínim, anam intuint, i l’esfera professional, que es compon de temps present i passat. I d’aquesta manera anam seguint a bots l’evolució del cas i dels personatges. Tot això amb una darrera peculiaritat: ja coneixem el final. Sabem que el cas va tancar-se i que hi ha algú a la presó, i sabem on han acabat Cohle i Hart.
Una única nota negativa a aquesta explosió de genialitat: l’opening. És ben igual que qualsevol altre… Ja me direu si no vos recorda al de True Blood, The Walking Dead, Masters of Sex o American Horror Story (salvant les diferències).
MillorSolaQueMalAcompanyada 