True Detective

Era necessària una revisió del gènere, però era poc probable que sortís tan bé. La darrera dècada de sèries policíaques, assassinats, forenses i investigacions en general han deixat una llarga llista d’episodis prefabricats amb personatges més o menys carismàtics i sempre previsibles. El poc risc de Bones, el Mentalista, Castle, CSI i uns llargs punts suspensius s’ha vist compensat amb bones audiències, la qual cosa no ha fet més que incrementar i multiplicar any rere any aquest format avorrit i pla.

Ara algú ha dit basta… i en quin moment. Matthew McConaughey (Rust Cohle en la sèrie) impecable i en estat de gràcia després de guanyar l’Òscar és el company introvertit de Woody Harrelson (Martin Hart), fart de la vida familiar i monòtona on s’ha deixat endur.

Orange is the new black

Moltes velles conegudes comencen o acaben, algunes amb un gran impacte mundial. L’episodi final de Breaking Bad ha triomfat, i cap conversa s’escapa de fer-li una referència; mentre, jo m’he d’allunyar perquè NO HE SEGUIT AQUESTA SÈRIE. Sí, queda pendent.

També comencen noves temporades de veteranes, com The Walking Dead o American Horror Story. Sempre són d’agrair les temporades que comencen ara i ajuden a amenitzar l’arribada de la tardor i l'”adéu” a les platges, el sol i el temps lliure.

Febrer: American Horror Story

Un més sencer en blanc. Cap ganes d’escriure, d’analitzar, profunditzar… Però arriba Març, i, pareix mentida, encara fa fred i plou, així que pareix obligat fer alguna coseta.

Grip i mocs

Pensàveu que després de les colònies i perfums estaríem salvats? Que les agències publicitàries ens donarien treva, i s’exprimirien una mica més el cervell, robant-nos algun somriure involuntari? No amics, aquesta no és la nostra realitat televisiva. Tot i tenir un alt nivell publicitari, ara toca empassar-se el ritual hivernal post-nadalenc: refredats, nassos embossats, tos i mal de coll.

How I met your mother

Aquesta sitcom s’ha convertit en el punt de referència de la nostra quinta; és una qüestió de popularitat i durada. Ens acompanya des del 2005, la qual cosa significa que ja duu més de set anys emetent-se, i ha reunit a milions d’espectadors davant les pantalles. Podríem dir que d’alguna manera és una de les comèdies que ha vist renàixer el boom de les sèries i a la vegada ha estat una de les primeres que l’audiència ha preferit veure íntegrament a través d’Internet.

Modern Family

Avui deixam de banda el drama i l’angoixa per xerrar d’una comèdia fresca, lleugera i original.

En primer lloc, el que sorprèn de Modern Family és el format. Està gravada a l’estil “mocumentary”, és a dir, ficció presentada com a documental. Ara resulta evident que aquest estil amplifica els efectes humorístics moltíssim (els actors mirant directament a càmera, fent còmplice a l’espectador, les mini-entrevistes que completen les històries, fins i tot els moviments bruscs de càmera), però l’èxit no estava ni molt manco garantit. És fàcil identificar una bona idea quan ja ha triomfat, però no tant quan t’arrisques per primer cop. En fi, el format és tot un encert, i crec que aquest tipus d’humor pot arribar a marcar un camí (com va passar en el seu moment amb Friends i les sèries de pisos compartits, per exemple).

Mad Men

Anys 60; vestits a mida, Bourbon, tabac i dones precioses. Sexualitat i elegància dins personatges irreversibles – exterior impecable,  interior podrit-.  I només amb el títol , la primera pregunta; Homes Mad, Bojos o de Madison Square?

Per començar, la decoració, el vestuari i el maquillatge són tan minuciosos i delicats que prenen un protagonisme poc usual dins aquests tipus de trama dramàtica (no parlem d’una sèrie d’acció o ciència ficció amb grans efectes especials, però, deu meu, quin sostenidor llueix Joan, quina cuina empra Betty o quin cotxe condueix Don!). A la vida real, la nostra, l’avorrida vida contemporània (si ja intuïes que has nascut a l’època equivocada, Mad Men t’ho confirma), dissenyadors de moda i estilistes parlen fins i tot de la incidència de la roba i l’estil dels personatges als nostres armaris. La conseqüència immediata d’això és que si un s’asseu enfront la pantalla i no oposa resistència, entrarà al món Mad Men sense necessitat de gaire imaginació.

La trama és un dels altres punts forts, juga amb dos antònims que es complementen a la perfecció: el detallisme mil·limètric dins cada episodi que contrasta amb les el·lipsis entre un capítol i un altre; com espectador, és impossible assabentar-se la quantitat de temps ficcional que ha passat. Cabells diferents, panxes d’embarassades, canvis de domicili i quilos de més donen algunes pistes, totes purament orientatives. A vegades pareix que les històries es desenvolupen un 50% a pantalla i un 50% dins l’imaginari del públic. La medalla d’or se l’enduu la idea d’entremesclar fets històrics que van traumatitzar la societat estatunidenca i mundial com la mort de Kennedy, la de Marilyn, amb la ficció de vides insignificants dins la gran ciutat. Vides insignificants estructurades sobre enormes bases de diners (val a dir que el quilo d’eslògan publicitari es pagava molt bé).

Finalment, tenim els personatges (perquè és evident que aquesta és una sèrie de personatges). Don Drapper és el melic, l’epicentre d’aquesta sèrie coral, el rei de la festa als dos universos Mad Men (el professional, dins l’agència de publicitat, i el privat, dins casa seva / dins el el cony de tantes dones com vulgui). És discret, difícil i arrossega un passat digne de telenovel·la colombiana que va destapant-se temporada rere temporada. Les dones que l’envolten es senten cohibides però afortunades pel  fet de compartir un mateix espai amb ell, cegades per un atractiu sexual explícit i una aparença d’inaccessibilitat (només aparença, eh?). La única que no es sent eclipsada devora aquest home és Peggy, l’espabilada Peggy, que no ha de suportar la càrrega de la bellesa de Betty, Joan, les secretàries, …,  i així, sent més lliure, va conquistant a Don i a l’espectador a base de talent i caràcter.

Els despatxos de l’agència estan plens d’homes elegants, còpies clonades a simple vista, encara que en última instància, la única cosa que potser tenen en comú és el masclisme natural i desvergonyit de l’època. Sterling i Cooper, fundador i fill de fundador de l’empresa respectivament, experimentats en el negoci amb talants ben diferents (qüestió d’edat); el savi vs. l’etern adolescent. I Campell, tan jove i tan innocent… un microscòpic peixet enrevoltat de catxalots que l’engoleixen sense tan sols adonar-se’n, que a base de cops anirà aprenent a ser un autèntic cabró (és a dir, un autèntic Mad Men).

Per acabar, només deixar clara una cosa: el conjunt total  supera amb nota tantes proves de qualitat televisiva com se li posin davant. Però una petita advertència: ni els personatges ni la història enganxen immediatament. Si voleu consumir llagosta en vers de llagostins, haureu d’entrenar el paladar, i Mad Men és sens dubte, llagosta de la cara. Bon profit!

Shameless (USA)

Imprescindible tabac.

Aquesta sèrie és l’adaptació americana de la Shameless anglesa que, sincerament, no he vist ni pens veure de moment. Així que cap comentari en aquest sentit.

Els Gallagher, una família de sobrevivents amb una superheroïna contemporània (Fiona) i un supervillà entranyable (Frank) al capdavant. Com a sèrie d’entreteniment és perfecta, molt recomanable -excepte per a morals molt rígides-; humor negre, fins i tot diria marró, mesclat amb drames familiars i individuals i roba bruta per tot arreu.

El guió funciona, però més funcionen els personatges (que no són pocs), tan excèntrics, tan particulars, entranyables i ben definits. D’alguna manera misteriosa, un home tan teòricament odiós com és Frank (un Homer Simpson elevat a 100, sense la seva bondat ni el seu penediment) a la pràctica es fa indispensable, l’enyores (?) (!), et preocupes per ell, desitges que les seves trampes i els seus plans malvats surtin bé. I cregueu-me, a la segona temporada té plans realment malvats.

Fiona, un personatge construït purament a base de ficció. Perquè, qui pot suportar tanta merda amb un preciós somriure a la cara? No existeixen Fionas a la realitat (una llàstima), joves guapes, intel·ligents, alegres, que després de cobrir varis torns a diferents feines, cada qual més depriment que l’anterior, per a pagar la manutenció d’una fila de 5 germans petits, trobin temps per posar-se un vestit, anar a una discoteca, ballar, beure, conèixer a algú i pegar un polvazo. “És inspiradora. Vull ser com ella.” Són pensaments inevitables.

Lip, germà gran, sense cap dubte, el meu preferit. Una cara interessant (eufemisme de “m’he enamorat”) complementa una personalitat forta, idees clares, alcohol i tabac. En realitat compleix a la perfecció el prototip de geni que no sap on ficar tanta intel·ligència i intenta autodestruir-se i evadir-se cada dia -unes quantes vegades-. Podria ser una versió de Frank de jove si no fos perquè Lip és capaç d’estimar.

També tenim a Ian, que intenta compensar amb esforç físic totes les seves deficiències que es fan evidents devora Lip, del que no es separa; pel meu gust és el personatge més pla de tots. Debbie és una estranya nina plena de bondat, inseguretats i rareses molt peculiars que van descobrint-se poc a poc durant la sèrie; finalment, els dos petits, Carl, que pren als seus germans grans com a referència i amb 10 anys ja té clares tendències alcohòliques i destructives, i Liam, el bebè negre. Sí, és l’únic negre de la família.

Tota aquesta fauna es complementa amb veïns, companys de barra i més espècimens defectuosos, convivint tots a un barri-cloaca sense llei ni límits. Divertidíssim.

Per acabar, dues advertències: la sèrie enganxa d’una manera sana (no necessites més i més dosis per poder dormir), però acaba aconseguint que desitgis allò indesitjable. El Gallagherisme és contagiós, i acabes estant segur de què no hi ha dubte de què la seva és una bona forma de vida.