Poca publicitat i poc renou al nostre país, no?, tot i sa crítica favorable i el gran èxit de taquilla a Estats Units. Injust, ja que en conjunt és una bona combinació de tots els elements i el resultat final és exactament el que s’havia promès (molt de múscul i poc cervell)… i un poc més.
La idea és coneguda, ja l’hem vist moltes vegades; un grup cutre s’ajunta per dur a terme una cutre estafa amb mètodes… sí, cutres també. Però a n’aquesta història se li ha d’admetre una volta de rosca més que garanteix 129 minuts d’entreteniment i diversió. El muntatge i la fotografia, amb els seus corresponents filtres i una il·luminació especial, fan les tapes atractives, i un divertit guió sumat a bones actuacions aconsegueixen que l’interior valgui la pena.
Jo he agraït no trobar ni rastre de la història reial en què es basa per enlloc. Particularment, no m’agrada notar com a vegades sa ficció s’esforça per parèixer-se a sa realitat, sinó més bé el contrari. L’estil de la narració fa oblidar a l’espectador que es troba davant persones verídiques, la qual cosa ajuda a enriquir el final, on se’ns recorda que el destí dels personatges fou el destí de persones reials. Així s’accentua encara més la bogeria i el deliri d’un pla impossible.
Sorprenen gratament alguns diàlegs, així que a més de fibra, pits, diners i cotxes podrem trobar un somriure mínimament intel·ligent a sa nostra boca.
MillorSolaQueMalAcompanyada 