Imprescindible tabac.
Aquesta sèrie és l’adaptació americana de la Shameless anglesa que, sincerament, no he vist ni pens veure de moment. Així que cap comentari en aquest sentit.
Els Gallagher, una família de sobrevivents amb una superheroïna contemporània (Fiona) i un supervillà entranyable (Frank) al capdavant. Com a sèrie d’entreteniment és perfecta, molt recomanable -excepte per a morals molt rígides-; humor negre, fins i tot diria marró, mesclat amb drames familiars i individuals i roba bruta per tot arreu.
El guió funciona, però més funcionen els personatges (que no són pocs), tan excèntrics, tan particulars, entranyables i ben definits. D’alguna manera misteriosa, un home tan teòricament odiós com és Frank (un Homer Simpson elevat a 100, sense la seva bondat ni el seu penediment) a la pràctica es fa indispensable, l’enyores (?) (!), et preocupes per ell, desitges que les seves trampes i els seus plans malvats surtin bé. I cregueu-me, a la segona temporada té plans realment malvats.
Fiona, un personatge construït purament a base de ficció. Perquè, qui pot suportar tanta merda amb un preciós somriure a la cara? No existeixen Fionas a la realitat (una llàstima), joves guapes, intel·ligents, alegres, que després de cobrir varis torns a diferents feines, cada qual més depriment que l’anterior, per a pagar la manutenció d’una fila de 5 germans petits, trobin temps per posar-se un vestit, anar a una discoteca, ballar, beure, conèixer a algú i pegar un polvazo. “És inspiradora. Vull ser com ella.” Són pensaments inevitables.
Lip, germà gran, sense cap dubte, el meu preferit. Una cara interessant (eufemisme de “m’he enamorat”) complementa una personalitat forta, idees clares, alcohol i tabac. En realitat compleix a la perfecció el prototip de geni que no sap on ficar tanta intel·ligència i intenta autodestruir-se i evadir-se cada dia -unes quantes vegades-. Podria ser una versió de Frank de jove si no fos perquè Lip és capaç d’estimar.
També tenim a Ian, que intenta compensar amb esforç físic totes les seves deficiències que es fan evidents devora Lip, del que no es separa; pel meu gust és el personatge més pla de tots. Debbie és una estranya nina plena de bondat, inseguretats i rareses molt peculiars que van descobrint-se poc a poc durant la sèrie; finalment, els dos petits, Carl, que pren als seus germans grans com a referència i amb 10 anys ja té clares tendències alcohòliques i destructives, i Liam, el bebè negre. Sí, és l’únic negre de la família.
Tota aquesta fauna es complementa amb veïns, companys de barra i més espècimens defectuosos, convivint tots a un barri-cloaca sense llei ni límits. Divertidíssim.
Per acabar, dues advertències: la sèrie enganxa d’una manera sana (no necessites més i més dosis per poder dormir), però acaba aconseguint que desitgis allò indesitjable. El Gallagherisme és contagiós, i acabes estant segur de què no hi ha dubte de què la seva és una bona forma de vida.
MillorSolaQueMalAcompanyada 