Anys 60; vestits a mida, Bourbon, tabac i dones precioses. Sexualitat i elegància dins personatges irreversibles – exterior impecable, interior podrit-. I només amb el títol , la primera pregunta; Homes Mad, Bojos o de Madison Square?
Per començar, la decoració, el vestuari i el maquillatge són tan minuciosos i delicats que prenen un protagonisme poc usual dins aquests tipus de trama dramàtica (no parlem d’una sèrie d’acció o ciència ficció amb grans efectes especials, però, deu meu, quin sostenidor llueix Joan, quina cuina empra Betty o quin cotxe condueix Don!). A la vida real, la nostra, l’avorrida vida contemporània (si ja intuïes que has nascut a l’època equivocada, Mad Men t’ho confirma), dissenyadors de moda i estilistes parlen fins i tot de la incidència de la roba i l’estil dels personatges als nostres armaris. La conseqüència immediata d’això és que si un s’asseu enfront la pantalla i no oposa resistència, entrarà al món Mad Men sense necessitat de gaire imaginació.
La trama és un dels altres punts forts, juga amb dos antònims que es complementen a la perfecció: el detallisme mil·limètric dins cada episodi que contrasta amb les el·lipsis entre un capítol i un altre; com espectador, és impossible assabentar-se la quantitat de temps ficcional que ha passat. Cabells diferents, panxes d’embarassades, canvis de domicili i quilos de més donen algunes pistes, totes purament orientatives. A vegades pareix que les històries es desenvolupen un 50% a pantalla i un 50% dins l’imaginari del públic. La medalla d’or se l’enduu la idea d’entremesclar fets històrics que van traumatitzar la societat estatunidenca i mundial com la mort de Kennedy, la de Marilyn, amb la ficció de vides insignificants dins la gran ciutat. Vides insignificants estructurades sobre enormes bases de diners (val a dir que el quilo d’eslògan publicitari es pagava molt bé).
Finalment, tenim els personatges (perquè és evident que aquesta és una sèrie de personatges). Don Drapper és el melic, l’epicentre d’aquesta sèrie coral, el rei de la festa als dos universos Mad Men (el professional, dins l’agència de publicitat, i el privat, dins casa seva / dins el el cony de tantes dones com vulgui). És discret, difícil i arrossega un passat digne de telenovel·la colombiana que va destapant-se temporada rere temporada. Les dones que l’envolten es senten cohibides però afortunades pel fet de compartir un mateix espai amb ell, cegades per un atractiu sexual explícit i una aparença d’inaccessibilitat (només aparença, eh?). La única que no es sent eclipsada devora aquest home és Peggy, l’espabilada Peggy, que no ha de suportar la càrrega de la bellesa de Betty, Joan, les secretàries, …, i així, sent més lliure, va conquistant a Don i a l’espectador a base de talent i caràcter.
Els despatxos de l’agència estan plens d’homes elegants, còpies clonades a simple vista, encara que en última instància, la única cosa que potser tenen en comú és el masclisme natural i desvergonyit de l’època. Sterling i Cooper, fundador i fill de fundador de l’empresa respectivament, experimentats en el negoci amb talants ben diferents (qüestió d’edat); el savi vs. l’etern adolescent. I Campell, tan jove i tan innocent… un microscòpic peixet enrevoltat de catxalots que l’engoleixen sense tan sols adonar-se’n, que a base de cops anirà aprenent a ser un autèntic cabró (és a dir, un autèntic Mad Men).
Per acabar, només deixar clara una cosa: el conjunt total supera amb nota tantes proves de qualitat televisiva com se li posin davant. Però una petita advertència: ni els personatges ni la història enganxen immediatament. Si voleu consumir llagosta en vers de llagostins, haureu d’entrenar el paladar, i Mad Men és sens dubte, llagosta de la cara. Bon profit!
MillorSolaQueMalAcompanyada 