Cinc regals

Encenc sa tele i només veig dos tipus d’anuncis repetits fins a l’infinit: joguines (“piles no incloses”) i perfums (perfums eròtics, perfums pornogràfics, perfums excitants, perfums… quin tipus de creatius pensen la publicitat dels perfums?). Heu encertat: arriba Nadal, i amb ell, les horribles produccions hollywoodianes familiars sobre pares noëls, trineus, neu, llumets horteres i bones accions.

A mi me pareix un bon moment per aprofitar i consumir bon cinema; si teniu pel•lícules pendents devora el munt de lectures pendents, el sofà i la manta seran els millors acompanyants per posar-vos al dia. Si no teniu res pendent, tranquils, que arriba na Mireia amb un bon sac de regals per a les vostres retines:

1. Joyeux Noël (Feliç Nadal):

No poseu mala cara; que no m’agradi la graella televisiva nadalenca no significa que pugui escapar a l’esperit d’aquestes festes hivernals. Aquesta pel•lícula, malauradament desconeguda per a la majoria del públic, reuneix dues curioses qualitats, gens fàcils de combinar: ser una bona pel•lícula de Nadal + ser una bona pel•lícula bèl•lica. És una mescla estranya que funciona, com afegir sal a la xocolata, i suposa escapar dels llocs comuns més odiosos d’aquests dos subgèneres. Ni grans batalles amb sang o gasos mostassa de la I Guerra Mundial, ni xemeneis massa estretes per a que passin regals i panxes sobrealimentades. Un gir cap a quelcom més humà que vos farà passar una bona estona i de pas, pensar (que estam de vacances, però encara tenim cervell!)

2. Little Miss Sunshine (Petita Miss Sunshine):

Si teniu ganes de riure i de plorar, de plorar de riure o de somriure amb la llagrimeta a punt de fer una excursió fins la vostra barbeta, no ho dubteu. Aquesta crua comèdia ensenya una realitat poc coneguda dels Estats Units que a mi va fer-me sentir sortada (una vegada més) d’haver nascut a Europa. Crítica social a part, que mos quedam sense espai ni tinta, Little Miss Sunshine ensenya el viatge emprès per una família formada per membres entranyables i bojos a parts iguals. Una comèdia familiar no apta per tots els públics.

3. Casablanca

Clàssic de clàssics. Reconec amb certa vergonya que vaig veure-la per primera vegada aquest estiu. En general me sent còmoda amb el cine contemporani, i les pel•lícules en blanc i negre amb un sac d’spoilers (no hi ha misteri argumental a pel•lícules tan comentades com aquesta) i actors difunts en general me fan una mica de peresa. No trigueu tant com jo, perquè quan per fi prengueu la decisió entendreu el perquè de tant de renou. Les actuacions són una mica teatrals, com totes les de l’època, i la qualitat d’imatge i so no és immaculada, però el conjunt va semblar-me una joia ben envellida.

4. 12 monkeys (12 micos)

La ciència ficció més brutal de la història del cine, fins on jo conec. Tant si us agrada el gènere com si no, necessitau seure davant la pantalla i prestar molta atenció a tot allò que explica i pronostica Terry Gilliam. L’argument és complicat, no aspira a espectadors passius d’encefalogrames distrets, però l’esforç val molt la pena.

5. Lock and sotck (and two smoking barrels)

Si vos agrada l’acció o específicament l’obra de Guy Ritchie i no heu vist aquesta pel•lícula… ERROR. Entreteniment, acció, trama i banda sonora, tot més que correcte; es noten les ganes i la creativitat d’un director autodidacta aleshores pràcticament desconegut dins el que va ser el seu primer llargmetratge.

Bé, aquí s’acaba el llistat; esper que es noti l’esforç que he fet intentant ser diversa però exigent.

Si heu estat bons al•lots tendreu bons regals; si heu estat dolents, tendreu bons records. Però recordau: el que no us pot faltar és el bon cine!