Abans de començar, m’agradaria deixar clar que deixaré de banda dues de les característiques de la pel·lícula que podrien semblar impossibles d’ingnorar:
1. la nacionalitat i la recaptació (film espanyol més taquiller de la història. Quina importància pot tenir quan pelis -ni es mereixen el nom sencer de “pel·lícula”- com “Twilight”* arrasen a taquilla? Nacionalitat+taquilla pot ser un bon termòmetre social, però cinematogràficament no demostra res)
2. la base sobre una història real i vertadera. Quin grau de realitat i quin de ficció s’ha inclòs a “Lo imposible” tampoc m’assembla rellevant a l’hora d’opinar sobre una obra que, com tota obra, és ficció.
Curiosament, aquestes dues característiques han estat considerades capitals per moltes persones, però és que a mi és que m’agrada ser rebel… Però no massa. Hi ha una tercera característica molt comentada en la que sí vull entrar: els efectes especials. A priori no se m’ocorr cap altre cas de drama que valgui la pena anar a veure a la gran pantalla pels seus efectes especials. A mi m’han semblat excel·lents; el maquillatge referent a ferides i sang en general és bastant explícit, sense ser abusiu, i els grans efectes de l’ona, les inundacions i la devastació s’entremesclen amb plans angoixosos que permeten, en general, una gran empatia amb els personatges. La fotografia és impressionant, i l’aigua dóna peu a seqüències precioses.
La veritat és que no és fàcil combinar escenes que te fan sentir arcades amb plors, així, seguidetes i sense previ avís (és millor acabar les crispetes abans d’arribar a la meitat de la pel·lícula). Aquí s’aconsegueix, i m’agrada.
Deixant de banda els efectes i el maquillatge, la història és normaleta. No és exactament previsible, però tampoc és impossible desxifrar-la, sobretot tenint en compte la quantitat d’spoilers previs. Com a consell per a qui el vulgui, és millor anar a veure-la sense gaire expectatives i prestar la menor atenció possible als tòpics, la qual cosa és pràcticament impossible, ja què n’hi ha moltíssims; nens que es fan adults de cop, herois i heroïnes, reencontres multitudinaris i emotius…
Això sí: impossible evitar la humitat ocular.
*Si no ho admet, rebent: jo mateixa he engreixat els marges de beneficis d’aquesta saga pagant religiosament entrades de cine. Crec que només puc demanar públicament disculpes.
MillorSolaQueMalAcompanyada 