Un més sencer en blanc. Cap ganes d’escriure, d’analitzar, profunditzar… Però arriba Març, i, pareix mentida, encara fa fred i plou, així que pareix obligat fer alguna coseta.
De totes ses hores que he consumit llegint i mirant pantalles, me qued amb American Horror Story. I no és una elecció fàcil: pel·lícules molt bones (“Django” o “Cloud Atlas”, fins i tot “Silver Lining Playbook”), llibres espectaculars (“La història d’Edgar Sawtelle”, “Amsterdam”)… De tot això en vull xerrar, però American Horror Story s’enduu el premi gros.
Pensant en el concepte “sèrie de terror” és fàcil concloure que és difícil de fer. El gènere terror no pareix apte per ser allargat amb èxit més enllà de dues hores de crispetes i ensurts. Capítols de 40 minuts, i temporades de 12 episodis? I mantenir el misteri, la tensió, el pànic? I la qualitat? Tot aconseguit. El guió i el muntatge són molt intel·ligents; permeten mantenir la qualitat sense caure en gaires trucs o llocs comuns, a la vegada que la intriga i la capacitat de sorpresa no minven gens.
L’omissió del límit entre el bé i el mal és una de les característiques més angoixoses de AHS. Ni els personatges ni les seves accions deixen clar si predomina la bondat o la maldat, que lluiten sense descans per fer-se sentir. El costat horrible de cada personatge es mostra sense por mesclant-se amb la seva cara amable, i com passa sovint, és impossible saber si algú és bo o dolent. No existeixen bondat i maldat per separat.
Els actors són boníssims. I ho puc dir ben fort, perquè són tan bons que es reciclen d’una temporada a una altra. La primera i la segona temporada no tenen res a veure, excepte que els nous protagonistes estan interpretats per els antics actors. I interpretant papers totalment diferents, segueixen brillant. De fet, el reciclatge és el gran punt fort de la sèrie: de moment han aconseguit crear dues trames sense res a veure, mesurant perfectament quan una història deixa de ser interessant i quan un personatge ja està massa exprimit, sense por a canvis dràstics, sense límits imaginatius.
I seria impossible parlar de bon terror sense un bon maquillatge i un bon vestuari. Com que es juga constantment amb flashbacks i flashforwards, les decoracions, la roba, l’ambientació, etc, peguen bots molt grossos, aconseguint resultat espectaculars. El maquillatge (subratllant molt el de la segona temporada) és esgarrifós i brillant.
Queda poca cosa més a dir… És imprescindible mirar-la de nit, i com a bon resum del que podràs trobar, et recoman que consultis alguna de les intros (Intro 1 / Intro 2).
MillorSolaQueMalAcompanyada 