Moltes velles conegudes comencen o acaben, algunes amb un gran impacte mundial. L’episodi final de Breaking Bad ha triomfat, i cap conversa s’escapa de fer-li una referència; mentre, jo m’he d’allunyar perquè NO HE SEGUIT AQUESTA SÈRIE. Sí, queda pendent.
També comencen noves temporades de veteranes, com The Walking Dead o American Horror Story. Sempre són d’agrair les temporades que comencen ara i ajuden a amenitzar l’arribada de la tardor i l'”adéu” a les platges, el sol i el temps lliure.
Però sobretot s’agraeix trobar petites joies amagades a la xarxa, com aquest drama còmic ambientat dins una presó femenina. Personatges molt potents conviuen dins un món contingut en les seves pròpies lleis, escrites a mitges entre carcellers i preses, que sorprenen, diverteixen i angoixen a parts igual. L’estratègia de la trama és senzilla: la protagonista, Chapman, és una dona de trenta anys amb poca experiència delinquint que, per una sèrie de caramboles, acabarà tancada amb espècimens de diversa perillositat. L’espectador no pot fer gaire més cosa que sentir-se identificat amb ella i pensar en les seves pròpies reaccions enfront d’una situació similar, tenint en compte que la intel·ligència de la protagonista no és gens menyspreable.
Tots els personatges funcionen com una màquina ben engreixada. Cada un té el seu lloc, la seva personalitat i la seva funció, i tots es guanyen a l’espectador en algun moment. Un gest, una frase o una mirada, i, de cop, entens el perquè d’aquella dona que, per cert, podries ser tu. Per això no és estrany que les peces noves no encaixin i les nouvingudes siguin poca cosa més que un destorb que fa grinyolar desagradablement tota l’estructura.
A més d’entrar en alguns temes recurrents, com la “institucionalització” que sofreixen algunes residents de llarga estada, el joc de poder entre els funcionaris de presó (molts d’ells homes) i les recluses, la falta d’intimitat o l’homosexualitat entre reixes, el guió s’esforça per donar alguns detalls curiosos sobre la vida d’un empresonat que semblen acostar-se molt a la realitat.
Deu ser vera que el taronja és la nova moda, el “nou negre”, perquè les presons són un escenari que no acostuma a fallar a la tele, sigui en versió sèrie o documental… Però aquesta trama lleugera i aquests personatges ben definits que ens deixen xafardejar el seu passat mitjançant alguns flashbacks, certament se mereixen un lloc a la passarel·la de les sèries.
MillorSolaQueMalAcompanyada 