Kalifornia

El desenvolupament d’aquesta història es basa en una idea genial: fer una pel·lícula sobre un periodista que escriu sobre assassins sobre els que opina un assassí en primera persona. Se suprimeixen amb bon gust i criteri molts dels tòpics repetits fins a l’infinit que parlen d’assassins malvadíssims i solitaris que s’enfronten a un món ple d’herois intel·ligents que els persegueixen i els aniquilen.

El plantejament és el d’una “road trip”; una sensual parella de classe mitja (ell és escriptor i ella fotògrafa) decideix iniciar un viatge a través del país per a recopilar informació sobre els assassins més sonats dels EEUU, amb l’objectiu d’arribar a Califòrnia, on esperen trobar una vida més excitant. La manca de recursos per emprendre el viatge els obliga a compartir cotxe amb uns desconeguts de classe baixa i aspecte “sospitós”. Així comença el viatge conjunt d’aquestes dues parelles, un exemple elevat al cub de la lluita universal de contraris: Brian, el periodista, és teoria i abstracció; fantasieja amb mons tan llunyans a la seva realitat que és incapaç d’analitzar el què té al costat. Early (l’assassí del grup) és pràctica pura; no pensa ni abans ni després d’actuar (probablement, ni tan sols durant). Carrie (la fotògrafa) és observadora, espavilada, intuïtiva i desconfiada. Adele és pàmfila, bona al·lota i la majoria de vegades, incapaç d’entendre res del que passa. La mateixa trama està en conflicte; la primera part és més o manco pacifista i conciliadora, mentre que la segona és cruel i sanguinolenta.

I vet aquí el grup al complet; quatre personatges ben rics, interpretats magníficament (Brad Pitt en un dels seus nombrosos papers genials), recorrent el continent de punta a punta i deixant quasi innocentment un rastre de sang que al final podria omplir una piscina.

I la intel·ligència de la trama, que sent ben simple converteix la pel·lícula en un còctel de ritme i inquietuds. M’explicaré: tot i avisar des del principi que Early és un ex-presidiari que acaba d’assassinar al propietari de la seva ex-vivenda, l’espectador és incapaç de recordar-ho durant tota la primera meitat de la història. Fins que Early no mata en directe per primer cop, el record de què és un assassí és llunyà i borrós, com si fóssim incapaços d’assumir que algú tan simple i a l’hora carismàtic pot fer tant de mal.

Això sí, el final no té sorpresa ni secret. El pare d’Early és el culpable de tots els seus traumes. Tòpics. No demaneu més.

I una petita reflexió final: perquè Juliette Lewis i David Duchovny fan sempre els mateixos papers? La primera sempre està ficada dins problemes propis de l’estrat baix de la societat, i és ximpleta limítrof amb subnormal. Duchovny és presentat com un home intel·ligent i sexy que ha de tenir, com a mínim, una escena de sexe per resultar rentable (Kalifornia i Californication, els paral·lelismes són massa obvis). I no dic jo que ho facin malament, ni molt menys, però no es cansen ells mateixos? No deuen sentir-se una mica frustrats?