S’altre dia vaig tornar a topar amb aquesta vella coneguda, i no vaig poder fer res més que auto donar-me sa raó i confirmar per sisena o setena vegada que és una boníssima història. La vaig tornar veure encantada, i vaig comprovar que no ha perdut efectivitat, almenys no per jo. M’arriscaria a dir, i no m’equivocaria, que és més actual que mai.
Les causes que provoquen que una obra audiovisual perdi interès poden ser moltes; evidentment, el temps sol ser l’enemic més cruel de les pel·lícules, amb contades excepcions que envelleixen tan bé com un bon vi. Amb el pas dels anys, molts films queden desfasats, tant temàticament com estèticament; també es perd el factor sorpresa, i el desenllaç deixa de ser un misteri (a casos com “El sisè sentit” els spoilers són sinònims de condemna de mort per a la pel·lícula). Les actuacions i els efectes semblen pitjors (a vegades fan vergonya i tot), i allò que un dia ens semblava bo ara por parèixer-nos pèssim…
Però “Cadena de favors” (per fi una bona traducció!) és una excepció. Per jo és l’exemple perfecte d’una bona idea ben executada, la qual cosa no és fàcil. Conviuen vàries històries i personatges que s’apropen o s’allunyen de l’epicentre, Trevor, el nen protagonista que té una brillant idea per un treball de classe: iniciar una cadena de favors que creix exponencialment, ja què cada persona que rep un favor l’ha de tornar a tres persones més. I no poden ser favors de merda, d’aquests que fas assegut des d’un ordinador; han de ser favors potents, qualque cosa que la persona ajudada no pogués fer per si mateixa.
El missatge que a mi m’arriba consta de dues línies principals: les grans idees són les idees més simples, i l’esperança és una de les millors aliades de les persones.
Un consell: tant pels que ja l’heu vista com pels que no, preparau una paquet de Cleenex. Si al final no l’utilitzau, podeu anar al metge per comprovar si encara teniu ànima…
MillorSolaQueMalAcompanyada 