Ruby Sparks és nom de dona. És el nom de la dona que penses que vols, però que quan tens resulta incòmoda. Ruby Sparks és la invenció feta realitat de Calvin, un jove escriptor superat pel seu propi èxit. Ruby Sparks és la prova vivent de què no existeix la perfecció, de què el lliure albir de la gent que ens envolta és el responsable d’espenyar els nostres somnis i expectatives més anhelades.
Durant la pel·lícula es desenvolupa la hipòtesi al voltant de l’aparició a la vida real d’un personatge fictici-literari. Ruby apareix sense explicació ni miraments a la vida de Calvin -per un procés més o menys antagònic a l’anomenada “combustió espontània”- i és feliç vivint ignorant, pensant que ha existit des de que va néixer (pobra il·lusa!) o que controla les seves pròpies eleccions. No sap que tant sols és producte de la imaginació de Calvin, que tot i haver-la creat ell mateix, és incapaç de conformar-se, i no deixa passar l’oportunitat de fer-li “alguns” retocs a posteriori.
La idea és original, està ben transmesa, i els personatges permeten un vincle empàtic fàcil amb l’espectador. Però el conjunt no m’ha deixat satisfeta; la qualitat dels diàlegs, el tempo de la trama (molt lent pel meu gust), o simplement les altes expectatives que tenia han fet que em desinfli i que no pugui recomanar “Ruby Sparks” amb totes les ganes que m’agradaria. Crec que queda molt lluny de la genialitat i frescura de “Little Miss Sunshine”, culpable de què esperés dels mateixos directors una obra a la mateixa altura.
MillorSolaQueMalAcompanyada 