Playa Estrella

Bocas del Toro, Panamá
By: Mireia Covas Vidal

Fraser Island – Australia

2012
By: Mireia Covas

Savages

Benvingut, Stone.

Després d’alguns anys, el director torna a fer de les seves i es recrea de nou en un món d’assassins carismàtics, guerra, dones poderoses, sang i fetge. Quant a això darrer, no es priva d’absolutament res; ulls penjant com a pènduls fora de les serves òrbites, tirs que arrabassen mig cervell vists des de tots els angles, decapitacions, tortura, … En definitiva, un plaer per al públic que busca imatges fortes, acció més lenta però més explícita (entre els que m’incloc) i un horror per aquelles persones que cerquen entreteniment bla i corrent.

Sexe? També. Sexe desvergonyit, però sexe que deixa lloc a la imaginació.  Sexe eròtic i sexe amb amor, sexe que amaga sentiments i una història a tres bandes fora del comú. Ni massa ni massa poc. Amb la subtrama entre els tres joves, sense insistir-hi massa, es crea una atmosfera estranya i agradable que pot escandalitzar, però també ajudar a obrir ments tancades. Una reflexió molt original sobre les relacions.

El guió, bastant bo, té tres qualitats essencials: la primera, que tot i mesclar molts de personatges al principi, no avorreix i no deixa que l’espectador es perdi. La segona, manté en tensió al públic, emprant bastants de girs inesperats i ràpids; per últim, té la capacitat de fer brillar els actors definint molt bé cada personatge (en això també ajuda un càsting brillant).

Com no podia ser d’una altra manera, Benicio del Toro i la seva mirada insostenible sobresurten un punt per damunt de la resta; el moment de netejar-se la saliva amb els cabells d’O. (Ophelia) no té preu. La mateixa pregunta encara em roda pel cap: com pot Benicio, després d’escenes com aquestes, mirar als ulls dels seus companys de rodatge?

Tot el mecanisme funciona com un joc d’equilibris. Chon i Ben són el ying i el yang; O. i Magda són víctimes simètriques; Lado i Dennis juguen al mateix joc sent l’un delinqüent i l’altra policia.; la filla i la mare absents provoquen entre O. i Elena una tolerància que frega l’estima. D’aquesta forma, tots els excessos es compensen d’alguna manera i s’aconsegueix una pel·lícula interessant, escassa de grisos però plena de blancs i negres, emocionant, imprevisible i ràpida.

En definitiva, una història molt recomanable, amb un final ben curiós, que tot i la violència i les penúries, vos deixaran un bon regust, però sobretot, moltes ganes de viure salvatgement.

The eternal sunshine of the spotless mind

“Beneïts siguin els oblidadissos doncs superen fins i tot els seus propis errors”

F. Nietsche

Amb por de quedar-me curta o massa llarga, intent complir dos objectius amb aquest comentari: el primer, deixar en el lloc que es mereix aquesta pel·lícula, que ocupa el número u de la meva llista des de fa ja uns anys. El segon, intentar no destrossar l’argument per si de cas algun incaut encara no ha tengut el plaer.

S’altre dia vaig veure per enèsima vegada aquesta obra d’art. No pot tenir altre nom. Cada part i característica està summament cuidada; trames, guió, muntatge, fotografia, banda sonora, interpretació… El resultat és una pel·lícula molt difícil de fer i molt fàcil de veure, allunyant-se, això sí, dels estereotips hollywoodians i obligant a l’espectador a prestar atenció activa, fer-se preguntes i pensar.

Començ pel principi, per allò que es veu a primer cop d’ull: els actors. Kate Winslet i Jim Carrey, actuant a una pel·lícula que mescla fantasia, romanticisme, ciència ficció i drama. A primer cop d’ull no sembla un encert; passats els cinc primers minuts sembla no haver-hi alternativa. Sorgeix una parella curiosa i molt creïble que crea cada mirada, gest i paraula amb un registre totalment diferent i magistral que fa oblidar qualsevol personatge interpretat anteriorment. Després d'”Oblida’t de mi” (títol amb que es va traduir l’original, amb bastant mal gust, he d’afegir) Jim Carrey no serà ja mai més algú tan simple de definir  (amb tots els respectes) com Ace Ventura. Serà Jim Carrey, un actoràs complex amb mil cares, sí, però també amb mil recursos.

La narració, indivisible d’un muntatge genial, va saltant a contra-rellotge, avançant i esborrant-se alhora, cap a un alzheimer pactat, mentre l’espectador munta mentalment les peces. Però la història plena de detalls té pistes i ancoratges que ajuden a classificar l’ordre dels esdeveniments: el cop del cotxe, els cabells de na Clementine, les referències a Naomi, els punts dels retolador als temples d’en Joel, l’estranya pregunta d’en Patrick a un desconegut Joel. Comprendre el perquè de tot i gaudir al màxim d’això sense deixar que passi desapercebut requereix veure vàries vegades el film; la sorpresa del primer cop queda eclipsada per la lluentor dels detalls de les següents vegades.

Una característica molt remarcable és la importància de les subtrames; amb quatre pinzellades queden rodones, i arrodoneixen també la trama principal. Les interpretacions de Elijah Wood o Kirsten Dunst són d’una qualitat altíssima, i ajuden a completar un trencaclosques encara més ric en matisos.

I quan sembla que les qualitats no poden ser tantes, encara podem treure del barret uns quants trucs més. Que dir del guió? Tan estudiat i tan natural, amaga la complexitat darrera una màscara d’improvisació. Els diàlegs més informals s’entremesclen amb reflexions profundes sense esforç, ajudant a crear un realisme màgic que es recolza constantment en les imatges.

Quant al món de les imatges, que difícil d’explicar. La fotografia és simplement perfecta, i els efectes especials, encara que breus, espectaculars. Igual com passa entre la forma i el contingut, el text i la imatge es fonen en una combinació preciosa i precisa, la parella perfecta, on cap supera a l’altra ni li roba protagonisme. La banda sonora matisa definitivament l’ambient i les sensacions.

Tot el conjunt roda cap a un inevitable final, que es resol amb un principi que no és més que una idea fresca i nova, però també molt medieval i eternament humana, sobre el destí i l’amor. Filosofia i genialitat per a tots els públics.

The People vs. Larry Flynt

Larry Flynt, o la realitat supera de nou la ficció. La pel·lícula està basada en un personatge real, contemporani, mig geni mig boig (combinació obligatòria) al que la seva gran fortuna basada en la publicació de la revista pornogràfica Hustler  li permet gaudir i fins i tot guanyar caríssimes competicions jurídiques contra importants personatges i lobbys yankees. Un cara-dura suficientment llest com per conèixer els límits i suficientment tronat com per traspassar-los.

De manera molt intel·ligent, la pel·lícula esquiva els moments més escabrosos de la vida de l’home real (com que va perdre la virginitat amb una gallina que posteriorment va assassinar per a no deixar proves), que poc o res aportarien a la trama, i en potencia altres molt més nutritius com la relació amb Althea (la seva quarta dona a la realitat, el seu únic gran amor a la pantalla).

Gran història, gran personatge, gran guió. Tot i les moltes banderes, referències a la constitució americana, esmenes, llibertat, nació, drets, AMÈRICA, la pel·lícula no cau dins tòpics massa pesats i destaca per damunt de tot la verborrea del protagonista, envoltat per les actuacions molt destacables de Courtney Love i Edward Norton (un crack, que més puc dir). Discursos aparentment inconnexos en pro de la llibertat d’expressió (llibertat que Larry entén molt egoistament s’ha de dir) obliguen a l’espectador a reflexionar sobre el sistema, sobre la llei, la tolerància i en última instància, sobre el bé i el mal.

“Que és més obscé, el sexe o la guerra?”

El discurs és brutal, té força i té raó, juga amb la veritat més crua (la que es recolza amb imatges) i provoca debat i reflexió. Però més enllà del text tenim el personatge, i els dubtes són prou profunds com per fer-se algunes preguntes: actua Larry per convicció i moral o per interès propi? Creu en el què diu o és un boig que parla sense to ni so (pensem  en la seva breu però intensa relació religiosa)? És: a) un heroi o b) un fill de puta? Sigui com sigui, Larry te un carisma eclipsant, i el seu missatge és tan revelador que en el cas de resposta b), podem obviar a l’home i guardar-mos el missatge, com si “The People vs. Larry Flynt” fos una gran bossa de còctel de fruits secs i les parts odioses de Larry fossin els ciurons -de merda-.

Darrera tota la feina de documentació i adaptació hi ha un guió brillant que aconsegueix fer d’una història biogràfica una comèdia molt ben parida, sense descuidar la forma ni el contingut. No és fàcil fer una bona pel·lícula biogràfica; algunes  s’han estavellat contra el dur mur de la pedanteria i l’avorriment. No és el cas. Bona feina.

Mad Men

Anys 60; vestits a mida, Bourbon, tabac i dones precioses. Sexualitat i elegància dins personatges irreversibles – exterior impecable,  interior podrit-.  I només amb el títol , la primera pregunta; Homes Mad, Bojos o de Madison Square?

Per començar, la decoració, el vestuari i el maquillatge són tan minuciosos i delicats que prenen un protagonisme poc usual dins aquests tipus de trama dramàtica (no parlem d’una sèrie d’acció o ciència ficció amb grans efectes especials, però, deu meu, quin sostenidor llueix Joan, quina cuina empra Betty o quin cotxe condueix Don!). A la vida real, la nostra, l’avorrida vida contemporània (si ja intuïes que has nascut a l’època equivocada, Mad Men t’ho confirma), dissenyadors de moda i estilistes parlen fins i tot de la incidència de la roba i l’estil dels personatges als nostres armaris. La conseqüència immediata d’això és que si un s’asseu enfront la pantalla i no oposa resistència, entrarà al món Mad Men sense necessitat de gaire imaginació.

La trama és un dels altres punts forts, juga amb dos antònims que es complementen a la perfecció: el detallisme mil·limètric dins cada episodi que contrasta amb les el·lipsis entre un capítol i un altre; com espectador, és impossible assabentar-se la quantitat de temps ficcional que ha passat. Cabells diferents, panxes d’embarassades, canvis de domicili i quilos de més donen algunes pistes, totes purament orientatives. A vegades pareix que les històries es desenvolupen un 50% a pantalla i un 50% dins l’imaginari del públic. La medalla d’or se l’enduu la idea d’entremesclar fets històrics que van traumatitzar la societat estatunidenca i mundial com la mort de Kennedy, la de Marilyn, amb la ficció de vides insignificants dins la gran ciutat. Vides insignificants estructurades sobre enormes bases de diners (val a dir que el quilo d’eslògan publicitari es pagava molt bé).

Finalment, tenim els personatges (perquè és evident que aquesta és una sèrie de personatges). Don Drapper és el melic, l’epicentre d’aquesta sèrie coral, el rei de la festa als dos universos Mad Men (el professional, dins l’agència de publicitat, i el privat, dins casa seva / dins el el cony de tantes dones com vulgui). És discret, difícil i arrossega un passat digne de telenovel·la colombiana que va destapant-se temporada rere temporada. Les dones que l’envolten es senten cohibides però afortunades pel  fet de compartir un mateix espai amb ell, cegades per un atractiu sexual explícit i una aparença d’inaccessibilitat (només aparença, eh?). La única que no es sent eclipsada devora aquest home és Peggy, l’espabilada Peggy, que no ha de suportar la càrrega de la bellesa de Betty, Joan, les secretàries, …,  i així, sent més lliure, va conquistant a Don i a l’espectador a base de talent i caràcter.

Els despatxos de l’agència estan plens d’homes elegants, còpies clonades a simple vista, encara que en última instància, la única cosa que potser tenen en comú és el masclisme natural i desvergonyit de l’època. Sterling i Cooper, fundador i fill de fundador de l’empresa respectivament, experimentats en el negoci amb talants ben diferents (qüestió d’edat); el savi vs. l’etern adolescent. I Campell, tan jove i tan innocent… un microscòpic peixet enrevoltat de catxalots que l’engoleixen sense tan sols adonar-se’n, que a base de cops anirà aprenent a ser un autèntic cabró (és a dir, un autèntic Mad Men).

Per acabar, només deixar clara una cosa: el conjunt total  supera amb nota tantes proves de qualitat televisiva com se li posin davant. Però una petita advertència: ni els personatges ni la història enganxen immediatament. Si voleu consumir llagosta en vers de llagostins, haureu d’entrenar el paladar, i Mad Men és sens dubte, llagosta de la cara. Bon profit!

Shameless (USA)

Imprescindible tabac.

Aquesta sèrie és l’adaptació americana de la Shameless anglesa que, sincerament, no he vist ni pens veure de moment. Així que cap comentari en aquest sentit.

Els Gallagher, una família de sobrevivents amb una superheroïna contemporània (Fiona) i un supervillà entranyable (Frank) al capdavant. Com a sèrie d’entreteniment és perfecta, molt recomanable -excepte per a morals molt rígides-; humor negre, fins i tot diria marró, mesclat amb drames familiars i individuals i roba bruta per tot arreu.

El guió funciona, però més funcionen els personatges (que no són pocs), tan excèntrics, tan particulars, entranyables i ben definits. D’alguna manera misteriosa, un home tan teòricament odiós com és Frank (un Homer Simpson elevat a 100, sense la seva bondat ni el seu penediment) a la pràctica es fa indispensable, l’enyores (?) (!), et preocupes per ell, desitges que les seves trampes i els seus plans malvats surtin bé. I cregueu-me, a la segona temporada té plans realment malvats.

Fiona, un personatge construït purament a base de ficció. Perquè, qui pot suportar tanta merda amb un preciós somriure a la cara? No existeixen Fionas a la realitat (una llàstima), joves guapes, intel·ligents, alegres, que després de cobrir varis torns a diferents feines, cada qual més depriment que l’anterior, per a pagar la manutenció d’una fila de 5 germans petits, trobin temps per posar-se un vestit, anar a una discoteca, ballar, beure, conèixer a algú i pegar un polvazo. “És inspiradora. Vull ser com ella.” Són pensaments inevitables.

Lip, germà gran, sense cap dubte, el meu preferit. Una cara interessant (eufemisme de “m’he enamorat”) complementa una personalitat forta, idees clares, alcohol i tabac. En realitat compleix a la perfecció el prototip de geni que no sap on ficar tanta intel·ligència i intenta autodestruir-se i evadir-se cada dia -unes quantes vegades-. Podria ser una versió de Frank de jove si no fos perquè Lip és capaç d’estimar.

També tenim a Ian, que intenta compensar amb esforç físic totes les seves deficiències que es fan evidents devora Lip, del que no es separa; pel meu gust és el personatge més pla de tots. Debbie és una estranya nina plena de bondat, inseguretats i rareses molt peculiars que van descobrint-se poc a poc durant la sèrie; finalment, els dos petits, Carl, que pren als seus germans grans com a referència i amb 10 anys ja té clares tendències alcohòliques i destructives, i Liam, el bebè negre. Sí, és l’únic negre de la família.

Tota aquesta fauna es complementa amb veïns, companys de barra i més espècimens defectuosos, convivint tots a un barri-cloaca sense llei ni límits. Divertidíssim.

Per acabar, dues advertències: la sèrie enganxa d’una manera sana (no necessites més i més dosis per poder dormir), però acaba aconseguint que desitgis allò indesitjable. El Gallagherisme és contagiós, i acabes estant segur de què no hi ha dubte de què la seva és una bona forma de vida.

The Perfect Host

És possible que dir alguna cosa sobre aquesta pel·lícula sigui contraproduent, ja què la inexplicable invisibilitat que ha tengut entre el públic i la crítica fa que el factor sorpresa sigui total, i cal dir que la sorpresa és una de les millors armes d’aquesta història. Intentaré no desmembrar-la gens. (Per cert, recomanació IMPORTANT: EVITAU TRÀILER!)

Com a resum ben esquifit, podríem dir que dos personatges es creuen una nit d’imprevisibles conseqüències, on la demència, l’humor i l’angoixa ballen juntes mentre es prenen unes copes i fumen uns xigarros. Els girs de 180 graus són genials, i serveixen per descobrir a dos homes que no són per res el que semblen; l’espectador els segueix per dins aquesta estranya espiral sense risc de perdre’s, però sí de marejar-se o preguntar-se si allò que veu és el que veu (bogeria contagiosa). Sens dubte, moment insuperable: “Roman, échame una mano con John. ¿Listo? 1, 2, 3“. I sí, passa exactament allò que sabies que passaria, la qual cosa no t’estalvia un atac de riure tan insà com la ment del protagonista.

El secret de la fórmula consisteix en una trama potent, una història senzilla però ben matisada, uns actors gegants i un ús molt intel·ligent de recursos audiovisuals (plans i fotografia molt ben aconseguits). Allò que fa que aquesta pel·lícula em sembli una comèdia tan rodona i exquisita és que, a part del contingut, no es descuida la forma. El bon guió fa que oblidis que, en realitat, estàs seguint vàries històries a la vegada que fan que desitgis conèixer el final, quan, en realitat, no vols que la pel·lícula acabi.

En definitiva, buidau el cap i anau sense idees preconcebudes; trobareu una obra molt original, d’aquestes que recordes molt de temps i acabes comentant i recomanant als amics.

Melancholia

Entrar a un museu d’art contemporani i sentir-te desorientat; veus bellesa, te notes buit, no entens tot el que hauries d’entendre, dones voltes pensant que en algun moment durant la caòtica ruta s’encedrà una llumeta i tot quedarà clar. Així és Melancholia.

Un planeta hipnòtic acostant-se ràpidament a la Terra mentre els seus habitants gaudeixen de la infelicitat més absoluta. Una història de personatges sense personatges on no s’explica res i el final és evident des del principi. La bellesa de les imatges i la música potent substitueixen els llargs i lents moments del res, de la depressió i l’angoixa que sofreix més l’espectador fent-se preguntes sense resposta que els personatges, que es mouen per un escenari fred sense cap objectiu ni cap motivació.

Potser se m’escapa alguna cosa; la pel·lícula és exactament el que promet, i així i tot té la capacitat de decebre infinitament. Una bona manera d’omplir un parell d’hores d’un dia qualsevol sense més expectatives que veure passar el temps i ja està.

Millor sola

Tota bona obra se basta a sí mateixa.